Fracàs escolar o dislèxia?
Darrera els conceptes de fracàs i retard escolar s’amaguen, en moltes ocasions, alumnes amb dificultats d’aprenentatge, sobretot dislèxia. Són els famosos “ganduls”, “distrets” i “poca traça” que es troben sovint, a les aules de moltes escoles. Aquest tipus d’alumnes solen tenir una personalitat característica que a classe sempre es fa notar, bé en forma d’ansietat, d’inhibició i retraïment, o bé, per l’aparició de conductes disruptives i reactives com parlar a classe, barallar-se amb els companys, no treballar, mostrar-se agressius, tímids, desmotivats davant aprenentatges,... Solen ser fòrmules per obtenir el reconeixement, l’atenció o recolzament que no poden aconseguir únicament amb uns resultats escolars deficients.
Són freqüents les mesures de pressió i l’ús de diversos recursos, moltes vegades inadequats. Càstigs, classes de reforç en excés, obligar-los a llegir i escriure de manera reiterativa i sense cap finalitat, pressionar-los perquè treballin i atenguin, i en ocasions, menyspreant-los per la seva incapacitat d’aconseguir l’aprovat. Tot això amb la finalitat que treballin, millorin les seves habilitats leptoescriptores i apareguin, d’aquesta manera, els bons resultats escolars.
Cal tenir en compte, que la realitat que defineix aquesta dificultat no és tant senzilla, ja que les característiques de distracbilitat són pròpies de la síndrome dislèxica i no és quelcom que estigui dins de l’abast voluntari del nen. Per tant, la seva millora ha d’entrar en el propi disseny del tractament del problema. Potser la seva característica més evident sigui el mal funcionament escolar, encara que darrera es trobin diversos símptomes que apuntin cap a processos deficitàris de diverses naturaleses –cognitius, perceptius, amnèsics, psicolingüístics, motrius- i que són la base primària de la dificultat.
Què és la dislèxia?
El terme dislèxia, segons la seva etimologia (“ Dys” en grec significa pobre o inadequat, inversió, desordre, separació, etc i “lexis”, paraula o llenguatge), significa qualsevol trastorn en llegir. No obstant, la majoria dels autors i en els últims any, amb una major precisió, l’utilitzen per designar una síndrome que es caracteritza per un mal aprenentatge i domini de la lectura , que es manifesta per alteracions en la distinció i memorització de lletres o grups de lletres, la falta d’ordre i ritme en la seva col·locació, una errònia construcció de frases, etc, el que es fa patent, tant en la lectura com en l’escriptura.
La dislèxia no és una malaltia. Per tant, no és res ni contagiós ni que s’hagi de curar. La dislèxia és una inhabilitat leptoescriptora que sovint s’acompanya de dèficits en el càlcul i en les matemàtiques. Això es tradueix en què el nen, quan comença a aprendre els símbols, lletres i números, no és capaç de realitzar el procés i les destreses adequades, fent errors que es reflecteixen pràcticament als seus aprenentatges instrumentals - llengua, escriptura, i matemàtiques-. Donat el caràcter central d’aquests aprenentatges, també s’observen resultats dolents en altres àrees: socials, naturals, geografia, història, etc.
A vegades, la dislèxia va lligada a altres dificultats d’aprenentatges, com la disgrafia (dificultat en el traç correcte de les lletres, en el paral·lelisme de les línies, en el tamany de les lletres, en la pressió i precisió d’escriptura, la utilització dels espais i ordre en el paper. ..). En fases posteriors, apareix la disortografia (dificultat per a l’ús correcte de les regles ortogràfiques i morfològiques).
Si bé existeixen diferents tipus de dislèxia - evolutiva, adquirida, visual, auditiva, etc- les més evidents són les evolutives, que es fan patents en el nen durant els aprenentatges dels primers cursos. Els símptomes més comuns en l’escriptura són les inversions de lletres, amb un eix de simetria semblant, mentre que en la lectura destaca l’adhesió o l’omissió de lletres i les repeticions, vacil·lacions o dubtes constants. De manera habitual, aquestes dificultats apareixen a mesura que avança l’aprenentatge. Quan això no és així, es pot parlar de dislèxia madurativa o evolutiva, i es dóna amb freqüència en nens amb dèficits cognitius i perceptius, que no pas retard mental o intel·lectual.
Per què un logopeda
Tot i que els nens dislèxics no llegeixen amb fluïdesa, confonen lletres i els costa identificar algunes paraules, és notori que en els centres educatius no es disposa dels mitjans suficients per poder treballar-hi. L’absència d’intervencions oportunes especialitzades deriva, com manifesten molts estudis, en fracàs i abandonament escolar. Aquesta situació podria canviar si es disposés de més mitjans a les escoles, ja que cada cop es detecten més problemes d’aprenentatge que requereixen la intervenció d’especialistes.
Contràriament a les creences populars, aquests nens solen tenir un coeficient intel·lectual normal-alt i no són ni maldestres ni mandrosos. Simplement s’ha de saber com ajudar-los i treballar adequadament amb ells.
Un nen dislèxic ha de tenir les mateixes oportunitats que qualsevol altre nen per arribar a ser el que ell vulgui.